Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 11 de març de 2012

Jordi Pujol fa el salt cap al sobiranisme

L'expresident considera superada la doctrina nacionalista dels últims tres segles i indica el camí de la independència per evitar la desaparició

Evoca la seva joventut per fer una crida contra el desànim

09/03/12 02:00 - barcelona - Òscar Palau

Ara fa gairebé un any, en la històrica conferència que va significar el seu bateig de foc en les tesis independentistes, l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol reflexionava entorn d'una pregunta: Residuals o independents? O alguna altra solució? Ahir, en una no menys solemne conferència a la seu d'Esade, ell mateix completava el salt i es responia, arrencant els aplaudiments d'un públic format per personalitats de la societat civil: “Entre la residualització i la independència, hauríem d'optar per la independència.”

Pujol donava així per superada una doctrina, la del nacionalisme català, vigent durant tres segles amb tots els matisos que es vulguin, i de la qual havia estat desxifrant abans els principals trets, en el marc d'una detallada repassada al país des del 1714. Des de l'historiador del segle XVII Feliu de la Penya fins a ell mateix, passant per Almirall, Prat de la Riba, Cambó o Tarradellas, el catalanisme ha defensat l'afirmació de la personalitat de Catalunya des de la consciència que calia una àmplia capacitat d'autogovern, però sempre dins un Estat del qual reclamava una reforma per encaixar-hi, per la qual cosa, de passada, ha contribuït també al seu progrés general. Pujol admetia ahir que “probablement” hauria estat bona una reivindicació “més precisa” des del principi, però defensava –tampoc calia renegar de l'acció de govern durant 23 anys– que “el conjunt de Catalunya ha complert, i bé”, i que el compromís va anar prou bé “del 1970 a ben bé l'any 2000”, quan el model de la Transició va reportar “beneficis considerables”.

Per l'expresident, però, tot ha canviat amb el nou segle i la “dècada de les decepcions”, la de la globalització, la crisi econòmica, l'esgotament de l'impuls de l'Estat i la immigració “més forta de tot Europa”. Des de fa uns anys, assegura, en un procés en què també admet errors culminat amb la sentència de l'Estatut, l'actitud de l'Estat ja no és la de contenir els desitjos d'autogovern, sinó la d'“anar reduint” la personalitat col·lectiva d'una Catalunya que no encaixa en la seva estructura, en un procés que condueix a la residualització, primer, i a la desaparició, després. Vaja, és la posada al dia del decret de Nova Planta del 1716, que planteja l'assimilació “sin que se note el cuidado”.

Llavors, Catalunya se'n va sortir amb treball i resignació, però aquell país era homogeni en llengua, sentiment i consciència. Ara no: amb allò no n'hi ha prou per superar la capacitat de pressió de l'Estat. “La inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado”, assegurava ahir que, en re-cents reunions polítiques i econòmiques d'alt nivell, s'han sentit a dir els catalans a Madrid. Aquest, segons Pujol, “és ara el projecte espanyol”, un projecte que “no deixa marge al que ha estat el plantejament tradicional de Catalunya durant el segle XX”. És independència o mort.

El Quebec, model esgotat

Pujol, que es va fixar referents com Estònia o Lituània, va tenir ahir la temptació, en un moment donat, d'assumir el model quebequès, basat en un acord de total respecte entre pobles dins el Canadà. Però se'n va desdir de seguida: “Aquestes són les garanties que Catalunya ha de reclamar (...) però ja és molt evident que Espanya això no ho vol.” I aquí es va deixar anar tot afirmant que la independència seria “perfectament viable econòmicament”, i molt més difícil políticament, sí, per la radical oposició espanyola. Però el fundador de CDC la veu factible si hi ha “una clara majoria social”, que pot arribar “amb el temps, i molta mobilització”.

De moment, advoca per explorar la via del “pensament i l'actitud independentistes” com a eina de treball. “Mentre ens esforcem en aquesta direcció farem camí, siguem o no independents”, creu. Sap, però, que el moment és difícil, i per això va evocar-se ell mateix, el Pujol activista del franquisme, per posar l'epitafi al nou credo amb una crida contra el desànim. “No deixem que s'apaguin mai la nostra fe ni la nostra esperança”.

"Ja fa temps que,
tant com les finances, les competències
i la llengua, el que
ens han ferit és
la dignitat"

"En les condicions
en les quals ens
volen fer viure en
el marc espanyol,
no som
viables"

"Entre la residualització
i la independència, hauríem
d'optar per la independència"

elpuntavui.cat